El senyor Minguet no ens permet debatre’l amb l’argument que no sap qui sóm. Sembla que sigui el primer cop que es passeja pel món digital. No li deuen haver dit que el pseudònim és vàlid si el mitjà ho permet i que tothom té una manera diferent d’expressar-se. N’hi ha que preferim tenir perfils diferents en funció del tema a tractar, i que tenim interessos en afers públics que no sempre han de coincidir amb els camps d’activitat professional o política pels quals volem donar-nos a conéixer.
No ens reconeix la veu ni el gust. Sense credencials no hi ha debat, sembla que ens digui. A nosaltres i als polítics que no acoten el cap davant l’autoritat suprema dels crítics. Potser té raó i l’obra “Ideologies oscil·latòries” té algun valor artístic a protegir, però em temo que això no ho aprendrem d’ell aquí. L’atac que fa a la censura és absolut i no s’ha molestat en citar cap mèrit de la peça. Hom es pregunta si aquest senyor posaria algun límit a l’expressió artística, o si es pensa que qualsevol obra mereix el mecenatge popular sense que poguem questionar-ho.
Sembla, Xavier, que no en traurem l’entrellat. Jo em quedo amb la curiositat de si el senyor Minguet és un quixot de la llibertat, si té un greuge particular contra l’Ajuntament, o si és el padrí dels artistes o dels organitzadors. Qualsevol d’aquestes opcions em serviria per imaginar-me’l com un ésser humà que ha perdut el nord, i jo puc simpatitzar-hi. Però si algú que ocupa una posició assenyalada en el món de la cultura catalana està fent promoció deliberada del feixisme i alhora exclamant-se perquè l’oprimim, serà millor que esperi assegut que els “tolerants” de C’s i del PP prenguin les regnes de la Generalitat per sentir-se còmode. A les calendes gregues.