Justament allò que, al meu entendre, planteja l’obra és la impunitat legal de què gaudeixen els feixismes a l’Estat espanyol. Una impunitat que, en bona part, és el fruit de les limitacions i les mancances de l’anomenada democràcia espanyola, així com de les seves dependències i continuïtats en relació al règim franquista. I aquesta actitud diguem-ne comprensiva no la trobem només en els hereus més directes de la dictadura, sinó també en suposats antagonistes que han arribat a equiparar els qui van lluitar amb els nazis i els qui van lluitar-hi en contra. I en els de més enllà, o de més ençà, que recolzaven políticament i acrítica a uns i altres per “garantir la governabilitat de l’Estat”, deien. En resum, és ben respectable blasmar l’obra de Núria Güell i Levo Orta, però en lloc de dirigir els dards contra aquells que mostren de forma provocativa una evidència, potser fóra més productiu prendre partit per una ruptura democràtica que, entre altres coses, deixi fora de joc els apologetes del totalitarisme i els seus crims.
↧