Estic d’acord amb vostè, senyor Selles, en que la intenció d’Ideologies oscil•latòries es pot entendre com vostè diu. Si fóssim benpensants, podríem interpretar que els autors volien fer una crítica a la impunitat legal que empara i tutela els símbols feixistes, i per extensió la ideologia i les estructures de poder de les quals formen part indivisible. Per ser-ho, hauríem de creure que els autors no s’adonaven que amb la seva obra no creaven res de nou, que estaven calcant les innombrables performances amb què la ultradreta espanyola ens regala a la més minsa oportunitat, i que haurien fet el trist paper dels clowns que desfilen tot anunciant l’arribada del circ a la ciutat.
Si fóssim benpensants, podríem creure que la direcció de l’Ingràvid no ho va entendre la intenció dels autors, i per això va qualificar l’obra de “crítica a la censura”. Per ser-ho, hauríem de suposar que la seva visió del món és diametralment oposada, que el que per uns és impunitat pels altres és persecució, i que mai van preveure que la decisió d’exposar l’obra en aquestes dates generaria el rebuig que hauria de convertir-la en un acte performatiu autoreferencial.
Si fóssim benpensants, podríem creure que el senyor Minguet és capaç d’apreciar millor que nosaltres el valor artístic de l’obra –encara que no vulgui donar-ne explicacions fora del seu cercle de coneguts– mentre ignora el seu valor polític pels enemics d’allò que creu defensar, i que no pretén més que aixecar la seva veu en defensa de la llibertat absoluta. Per ser-ho, hauríem d’imaginar-nos-el com un crític immaculat, aliè a tot interès polític, i lliure de greuges previs contra aquells a qui titlla d’ineptes.
Vostè, senyor Selles, diu que de gent comprensiva amb el franquisme no n’hi ha solament a les capes socials més directament hereves de la dictadura. Puc estar també d’acord amb això, i espero que vostè estarà d’acord amb mi que, amb la seva decisió, l’Ajuntament de Figueres ha demostrat no formar-ne part. Si volem la ruptura democràtica, haurem de fer-la integrant els nostres aliats naturals, sobretot si són majoria, no li sembla?
Potser és veritat que hauríem de ser benpensants i no disparar contra artistes, organitzadors i crítics, per molt que els seus actes aparentin quelcom diferent del que ens diuen que són. Tal vegada en aquest cas no s’aplica el refrany “fa com un feixista, sona com un feixista… potser és un feixista?”. Haurem de contradir el Xavier i tornar a beure a galet.