Gràcies, senyor Selles. Li agraeixo l’aclariment i estic plenament d’acord amb vostè. Ja s’entén que el rol de l’artista és servir d’estímul a l’evolució de la societat, i que per fer-ho pot apel·lar al recurs de la incomoditat. Potser sense sacsejar la consciència no seria possible induir a cap canvi ningú que no hi estigui predisposat. Naturalment, el quid aquí és la qüestió dels límits, perquè fer això implica sempre una agressió i s’han de considerar els possibles drets vulnerats. Així com l’artista ha d’explorar i posar a prova aquests límits, la societat i l’autoritat legal ha de fer per preservar-los, i d’aquesta dialèctica hom espera que sorgeixin moviments de progrés.
En cap moment he pensat que l’obra de la discòrdia tingués la intenció de fer apologia dels símbols que ostenta. Això ha estat clar des del primer moment, sigui per l’historial dels seus autors, sigui pel dels qui han “censurat la censura” de què aquella ha estat objecte –CUP, Compromís, el mateix senyor Minguet–, sigui per l’òbvia ironia de barrejar un utilitari rònec amb un popurri de símbols del franquisme. Crec que la dissort dels autors i del festival ha estat la inoportunitat del moment històric en el qual l’han volguda presentar, tan lluny de la DUI i tan a prop del 12-O. Aquest és el motiu perquè vaig titllar de nyap la instal·lació. Presentar-la en aquestes dates, i de la manera que es pretenia, ni acompliria l’objectiu d’encetar un debat que ja està encetat, ni sacsejaria unes consciències que, més que sacsejades, estan torturades, ni assoliria res més que fer-los el joc als enemics del procés, en el cas més que previsible que l’agressió rebés resposta.
Malgrat tot, malfio de la intenció d’autors, promotors i crítics que defensen l’obra. Saben que els seus efectes se supediten al moment i no són tan innocents com per ignorar els de presentar-la aquí i ara. No poden al·legar que els ha passat com a l’aprenent de bruixot, que s’ha socarrat els dits. Eren ben conscients del que feien, i van voler posar contra les cordes els dirigents municipals, sense deixar-los cap sortida airosa. Els han volgut veure com enemics, quan ara el que toca és estrènyer les aliances. Això no ajuda gens a facilitar les coses als bruixots adults mentre construeixen una república. Doncs bé, deixem que els aprenents segueixin jugant amb foc, però que no ens impedeixin de preparar-nos per apagar els incendis, i que no facin el ploramiques quan els xopem.